PCR

Introducció

Polimerasa

La polimerasa d’ADN, DNA Polimerasa o el seu acrònim DNApol és una proteïna enzimàtica encarregada de duplicar les cadenes d’ADN durant la replicació.

Les ADN polimerases catalitzen la polimerització dels dNTPs (desoxirribonucleòtids) juntament amb una cadena d’ADN que actua de plantilla o motlle durant la replicació de l’ADN.

Actualment la polimerasa és present en la totalitat d’éssers vius i indispensable per a la seva pervivència.

La reacció en cadena de polimerasa, o PCR (Polymerase Chain Reaction), és una tècnica per fer moltes còpies d’una determinada regió d’ADN.

Els assajos clínics més habituals per a realitzar PCR són:

• in silico: la més innovadora, es tracta de mètodes de simulació (ordinador). Es recullen dades, s’emmagatzemen i es creen models computacionals que permeten observar què passa si es canvien les condicions externes.

• in vitro: es fan sobre teixit aïllat, òrgans i/o cèl·lules i no impliquen l’ús d’organismes vius (animals/humans)

• in vivo: es realitzen sobre organismes vius (animals/humans). En el cas de la indústria cosmètica no es permet l’experimentació en animals segons la normativa Regulation (EC) N° 1223/2009 (Capítol V, Art. 18), però si es realitzen a la indústria farmacèutica/productes sanitaris/medicina. En cosmètica, s’usen voluntaris (panellistes) que ofereixen, per dir-ho així, la seva pell perquè es realitzin assajos (test dermatològics, tape stripping, insult patch test)

Tenim un parell de videos per il·lustrar el procés, el primer molt resumit i el segon més llarg però prou interessant, perquè explica els 3 passos de la PCR i els canvis constants de temperatura que es necessiten (Desnaturalització, Refredament i Extensió) que es repeteixen entre 20 i 40 vegades fins obtenir les còpies desitjades.

Play

Reacción en cadena de la polimerasa (PCR)

L’aplicació pràctica de les PCR no es redueix únicament a trobar la presència d’un virus en un organisme. Ja sabeu que se’n fer bilions els anys 2020 i 2021 per esbrinar la presència del SarsCov2 en les persones i altres animals.

També és molt interessant el seu ús en ciències forenses. Per exemple, trobar sospitosos d’un crim (a Khan Academy).